De fet, els avis vivien junts però sempre havien portat una vida molt idependent l'un de l'altre. Quan l'avi va morir, l'àvia ja era molt gran i la memòria li flaquejava notòriament, fins el punt que la família va considerar que fóra millor no dir-li que ell havia mort. Làvia no va fer-se'n cap problema. Especilment, perquè, amb la néta a prop, la seva necessitat dentreteniment social quedava ja ben coberta. De tant en tant, però, hi havia alguna situació difícil d'encarar com aquell dia que l'àvia va dir que li agradaria parlar amb l'avi. la noia, amb l'ajut d'alguns amics, va tornar a col.locar la cadira on l'avi i va posar-li sempre seia al fons de la sala, va disfressar un espantaocells amb la roba habitual de l'avi i va posar-li al davant el diari obert darrere del qual passava llargues hores.
És un fragment del llibre: Educació i vida quotidiana, històries breus de llarga durada, Eulàlia Bosch. Eumo editorial
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada