Fragilitat

Fragment:

De fet, els avis vivien junts però sempre havien portat una vida molt independent l’un de l’altre. Quan l’avi va morir, l’àvia ja era molt gran i la memòria li flaquejava notòriament, fins el punt que la família va considerar que fóra millor no dir-li que ell havia mort. L’àvia no va fer-se’n cap problema. Especialment, perquè, amb la néta a prop, la seva necessitat d’entreteniment social quedava ja ben coberta. De tant en tant, però, hi havia alguna situació difícil d’encarar com aquell dia que l’àvia va dir que li agradaria parlar amb l’avi. La noia, amb l’ajut d’alguns amics, va tornar a col·locar la cadira on l’avi sempre seia al fons de la sala, va disfressar un espantaocells amb la roba habitual de l’avi i va posar-li al davant el diari obert darrere del qual passava llargues hores.



Reflexió de l’autora:

L’àvia necessitava parlar amb l’avi per poder seguir la pista al seu propi pensament. Per continuar fent possible la seva història.
Per sort, quan ella demana de veure l’avi per poder parlar una estona amb ell sobre aquelles coses que formaven part del seu món comú, la néta, de tretze anys ja fets, ho entén fins el punt de fer-li avinent la situació que ella reclama. Ella mateixa participa en la representació obertament. No està en joc cap veritat ni cap mentida. Només es manifesta una sensibilitat exquisida per entendre més enllà de les paraules, per respectar un funcionament que no per inhabitual cal que sigui estany.



La meva reflexió:

En aquest fragment de la història, l’àvia demana ajuda a la seva néta per poder comunicar-se amb el seu marit. La néta recorre la seva imaginació per idear un mètode, ja que la néta vol fer realitat el desig de l’àvia. Però te un problema, que no pot tornar l’avi a casa, llavors proposa fer la figura de l’avi utilitzant la seva roba per intentar satisfer el desig de l’àvia. L’àvia també ha de posar de la seva part per poder veure el seu marit assegut en la seva cadira de sempre, llegint el diari. L’àvia s’imagina la figura de l’avi, ja que ho necessita per seguir endavant, continuar la seva vida i quedar-se tranquil·la fent com un petit comiat. Finalment la nena compleix el desig de l’àvia que s’havia proposat complir.
El parlar ens ajuda assimilar els conceptes, la informació o les noticies amb una forta carga emocional.

El fragment i la reflexió de l'autora son extrets del llibre: Educació i vida quotidiana, històries breus de llarga durada, Eulàlia Bosch. Eumo editorial